WONDER PONDER A ESO I BATXILLERAT? OH! SÍ!

La nostra autora Ellen Duthie va tornar divendres passat de passar un parell de dies apassionants en el Centre Educatiu Gençana de València, on va participar com a convidada al fabulós Carnestoltes Literari que organitza el col·legi i que aquest any se celebra per 28é any consecutiu. Us animem a fer una ullada al programa aquí per fer-vos una idea i us deixem a Ellen perquè expliqui l'experiència.

Quan em van convidar al Carnaval Literari de Gençana em va fer especial il·lusió perquè havia sentit a parlar molt tant del carnaval com de l'escola i em venia molt de gust viure-ho de prop. A més de tenir l'oportunitat de gaudir de l'espectacle i de la companyia del titellaire Rodorín, del Circ de Puces de Dominique Kerignard i dels altres convidats, em va agradar molt la idea de treballar més amb secundària, ja que feia temps que em venia de gust provar un parell de coses amb aquestes edats. Vaig tenir sessions amb grups des de 1r d'ESO fins a 2n de Batxillerat i va resultar realment apassionant.

Escena de Món cruel de la sèrie de Filosofia visual per a nens (i no tant nens) de Wonder Ponder

Van ser sessions curtes majoritàriament (d'uns 50 minuts), centrades principalment en aconseguir que entréssim tots en un estat de curiositat i de necessitat de preguntar, amb el focus posat en la generació de preguntes: en la pregunta com a resposta. El professor de filosofia em comentava la dificultat que de vegades trobava per fer que les preguntes brollessin d'ells i això ens vam proposar.

El mecanisme? Comencem amb un recital de filosofia visual, en el qual anaven apareixent escenes de Wonder Ponder a la pantalla mentre escoltaven un recital, composat principalment de preguntes, guionitzat prèviament i adornat amb anècdotes, una mica de dramatisme, humor i comentari. Però principalment un vessament de preguntes amb les quals deixar-se inundar la ment.

Immediatament després del Recital de Filosofia visual, mentre seguíem en aquest estat de semi-hipnosi interrogatòria, vam mostrar escenes noves i vam proposar als alumnes que fossin ells qui s'encarreguessin de les preguntes.

Des de 1r d'ESO fins a 2n de Batxillerat, els resultats van ser molt interessants i la participació excel·lent, amb una naturalitat en la recerca de bones preguntes com respostes que va interessar molt al professor.   

Escena de El que tu vulguis de la sèrie de Filosofia visual per a nens (i no tant nens) de Wonder Ponder.

Les nostres imatges s'han fet i estan pensades perquè, a mirar-les, es disparin preguntes i reflexions. Realment, les preguntes que hi ha darrere de cada escena són una mena de suport al professor o al lector si li ve de gust llegir-les, però la idea és que les imatges per si soles provoquin preguntes interessants.

Les imatges que fem són bastant úniques en aquest sentit. Sovint, quan es pensa en imatges que fan pensar, se'ns ocorren imatges poètiques, obertes, on hi cap una multitud d'interpretacions, o imatges metafòriques. Altres vegades es fan servir imatges denúncia, on es mostra una realitat davant la qual es pretén fer reaccionar a què les veu. Però en Wonder Ponder, el que tractem de fer en el nostre treball, en el qual col·laborem molt estretament les tres integrants de l'equip -filòsofa, il·lustradora i editora-, és crear imatges provoca-preguntes. Els mecanismes que fem servir per provocar preguntes inclouen humor, tensió, exageració, intercanvi de rols o el món al revés, identificació, sorpresa, mons possibles, provocació d'estranyesa, incredulitat, indignació, por, desconcert, incomoditat, rebuig, atracció, goig.

Cada imatge provoca diversos tipus diferents de pregunta: interpretatives (per tractar de comprendre la imatge i assegurar-se que es tenen clars els matisos), hipotètiques sobre el món de l'escena (què haurà passat abans? Què podria passar després? Com serà el món on aquesta escena pugui ser possible?), experiencials (relatives a la nostra pròpia relació amb l'escena des de l'experiència o des imaginar-se com actuaríem nosaltres en la situació) i altres més generals, abstractes o filosòfiques, aplicables no només a l'escena, ni a la nostra experiència, sinó a totes les altres situacions similars, categoritzant aquesta similitud des de diferents perspectives i arribant a preguntes cada vegada més fonamentals. El més fàcil sol ser començar per les que estan enganxades a la imatge, i després anar fent preguntes cada vegada més generals.

Escena de Jo, persona, de la sèrie de Filosofia visual per a nens (i no tant nens) de Wonder Ponder.

Una de les coses que més va interessar al professor és com una mateixa imatge, amb els diferents grups i les diferents edats portava a preguntes sobre un nucli temàtic molt concret, moltes vegades molt similars. Per Wonder Ponder, això és el més gra de la floreta: vam aconseguir allò que ens havíem proposat. Despertar sense dirigir. Amb cada escena, i amb totes elles en el seu conjunt, cerquem provocar les circumstàncies per fer brollar la sorpresa o l'estranyesa, per generar curiositat i necessitat de comprendre i analitzar.

La propera vegada que treguis una caixa de Wonder Ponder a l'aula o a casa, amb primària o amb secundària, prova a jugar a aquest joc de les preguntes. Podeu mostrar una escena de Wonder Ponder i proposar pensar en totes les bones preguntes que se us acudeixin relacionades amb la imatge (de tot tipus: interpretatives, experiencials, hipotètiques i filosòfiques). Es pot considerar amb atenció cada pregunta: s'entén? Es podria formular amb més claredat? Centrar l'exercici en la generació de bones preguntes, sense tractar de contestar-les, eleva la pregunta a la categoria d'una possible finalitat en si mateix, la situa com a element de joc i ens proposa una relació diferent amb les preguntes, les quals no tenen per què aclaparar i molt menys espantar i amb les quals podem gaudir sense la pressió d'haver de respondre-les.

No és que explorar possibles respostes no sigui important, però ho podem deixar per a un altre dia.