Què fer per no deixar fora els nens a qui els costa participar?
Raquel Martínez
Una de les preguntes que ens solen fer motls mediadors quan coneixen Wonder Ponder fa referència a la dinàmica del diàleg filosòfic a l'aula o en contextos educatius no formals, i concretament, a la participació.
Què fer per no deixar fora els nens a qui costa participar? Com integrar-los en la comunitat d'indagació si no els agrada o els costa parlar davant la gent? És evident que no hi ha una estratègia màgica per fer que tothom participi de la mateixa manera. Tot depèn del nen, del grup, del context i de la familiaritat amb el diàleg filosòfic del grup i de l'adult que facilita el diàleg.
Però, la nostra autora, Ellen Duthie, comparteix algunes idees al bloc:
No tinc estratègies màgiques però sí hi ha tres casos que em van fer reflexionar en el seu moment i que em sembla útil compartir. A cada cas hi ha un aspecte a tenir en compte pel que fa a la participació:
1. Definició de la participació. Hi ha un nen, que ara té 10 anys, que ha estat venint a cadascun dels tallers que he fet a Madrid des de fa uns 4 anys. No se n'ha perdut cap. Insisteix que vol apuntar-se. Li agrada parlar quan estàs sol amb ell o en contextos de joc. S'expressa molt bé, amb un vocabulari ampli i amb capacitat d'exposar idees complexes i de resoldre conflictes amb amics mentre juga. I, en canvi, als grups de diàleg, no parla quasi. Crec que en tots els tallers als quals ha assistit, no haurà dit més d'una o dues frases durant els diàlegs.
Quan la seva mare em pregunta si ha participat, li dic que sí. Que tot i que no ha parlat al llarg del diàleg, sí que ha estat molt atent a tot allò que deien els demés i ha estat seguint la conversa amb interès, somrient i reaccionant davant les exposicions dels seus companys. Desprès, la mare m'explica que ell li conta tot allò sobre el qual hem estat parlant i què ha argumentat cadascú, de forma que tornen a tenir el diàleg a casa. Aquest cop sí que participa, exposa el seu acord o desacord amb els diferents arguments que ha anat escoltant i va construint una resposta pròpia. Hi ha nens -i també adults- que tenen un ritme de pensament ràpid i altres que prefereixen un ritme més lent. Els agrada que allò que llegeixen reposi, digerir allò que escolten i parlar-ho més tard, tranquil·lament, amb un amic, amb la mare o el pare. Hi ha persones a qui no els costa anar construint les seves respostes mentre van dialogant, a qui no els fa nosa rectificar pel camí. Però hi ha d'altres que prefereixen, i que fins i tot necessiten, pensar-ho una mica més, fer eixe diàleg de forma interna abans de pronunciar-se. Aquest diàleg intern pot ser també part del diàleg compartit. Pot ser també una forma -activa- de participar.
2. Donar temps. Una noia, molt tímida, que va venir a una sèrie de tallers setmanals, no va dir res durant els dos primers dies. Al tercer, de sobte, va començar a parlar, com si haguès comprovat que la dinàmica era diferent a allò que s'esperava: que aquí, a diferència d'altres contextos, sí que es sentia amb forces per a participar. Això em passa sovint i crec que també està relacionat amb el ritme de pensament i la capacitat per filar arguments quan es fan diàlegs filosòfics. En altres contextos, dins i fora de l'aula, és normal que aquelles persones que senten certa ansietat social o que tenen dificultats per a la comunicació puguin sentir-se incòmodes i pressionades quan se'ls plantegin preguntes. La major part de vegades sembla que les preguntes hagin de respondre's ràpidament, bé amb la resposta correcta, bé amb una opinió ja formada sobre el tema.
Però, en els diàlegs filosòfics el ritme és pausat. No es tracta de treure's la pregunta del mig sinó més bé de romandre en ella una bona estona; el temps que calgui. Aquest ritme pausat pot resultar reconfortant per aquelles persones que enfront altres ritmes poden sentir-se incòmodes, fins al punt de no voler participar.
3. Diferents maneres de participació. El darrer és un cas semblant al primer d'un altre nen que ve sovint als tallers i que molts titllarien de poc participatiu. És un pensador silenciós. Però, el més interessant és com canvia la seva actitud durant el treball artístic que solem fer posterior als diàlegs en els tallers Wonder Ponder. Aquí es transforma i mostra molta energia, creativitat i molta més espontaneitat. Això no significa que no gaudeixi en silenci dels diàlegs. Sempre m'interesso per les seves aportacions artístiques perquè són fantàstiques (ho són), però per sobre de tot, per fer-li veure que una mena de participació no és més rellevant que una altra i per explicar-li així que als seus dibuixos veig tot el treball que ha fet en silenci durant els diàleg.
Fins i tot, al llarg del diàleg tracto d'incorporar diferents formes de participació. Hi ha preguntes introductòries que tenen més a veure amb el relat d'una experiència pròpia que pugui aportar alguna cosa al tema que estem explorant. Per a certes persones participar en la resposta a aquesta mena de qüestions intimida menys que participar en les purament filosòfiques. I al contrari. Hi ha qui no vol relatar res propi i prefereixen centrar-se en les qüestions en sí. En aquest sentit, paro atenció i intento fer preguntes a cadascun d'ells del tipus de preguntes que ja sé que els costa menys o que els diverteix més de respondre.
Crec que allò fonamental és crear un ambient compartit agradable, estimulant i segur per a dialogar. I no córrer. No pressionar. No forçar. Donar temps. I gaudir d'eixe temps en el qual ens aturem a pensar junts.
Els títols de la sèrie: Món cruel i Jo, persona
Blocs d'Ellen Duthie: Filosofía de cuento, Filosofía a la de tres, Lo leemos así.